Vaig escoltar a Camilo Sesto per primera i única vegada una nit d’estiu
de 1970 en la plaça de bous de València. Érem adolescents, arribàrem en tren i
no sabíem com ni quan tornaríem. De fet, no tornàrem: passaren la nit fent
auto-stop en l’eixida cap a El Saler mentre els mosquits ens devoraven.
El cartell d’aquella nit era triomfal –Los Módulos!–, però destacà i no
poc la desimboltura i l’atreviment d´Els Cinc Xics (feren una versió
desvergonyida d’ El beso) i de Camilo
Sesto, que dominava l’escenari. He escoltat una versió de Camilo del clàssic de
Raimon, Som. La veu, educada, plena,
s’imposa.
Camilo tenia una veu molt poderosa, els especialistes parlen de l’
amplària de registre i “tessitura”. Bé, potser no és una anècdota que València
fabrique ídols populars amb una veu com una aigüera: Nino Bravo, per exemple.
Camilo i Nino patiren la maledicció dels 70, quan s’estilaven els sinistres, i
dels 80, quan no eres ningú sinó practicaves la provocació i tenies la veu
d’una criatura amb amigdalitis. Una maledicció relativa: pogueren enganxar-se
al sentimentalisme popular amb una eficàcia colossal i en dos continents.
En música venem bona tela, un orgull, potser perquè, com diu Josep Pla,
“en les bandes de música de l’antic regne hi ha els instruments de vent més
amorosos d’Europa”.